dilluns, 28 de novembre de 2011

Caminaires al Castanyer d'en Cuc

S'han acabat els nostres castells, comencen les nostres caminades. Altre cop ens dirigim al Castanyer d'en Cuc, i tot i que n'hi ha que hi peregrinem cada any, ens agrada acompanyar a caminaires que el descobreixen. Enguany amb la sort d'un dia esplèndid, lluminós i net, l'aigua dels últims dies, ha proporcionat al bosc energia per esclatar una tardor daurada i fresca que t'omple els pulmons de renovat aire pur.

Ens dirigim un grupet de capgrossos cap a l'embassament de Vallforners, i tot just baixar del cotxe ja sentim el soroll de l'aigua per la riera, baixa plena i escandalosa com mai ens l'hem trobat. La renclusa és oberta perquè la capacitat de l'embassament està al màxim. Gaudim d'un salt d'aigua espectacular, i evidentment, avui l'aigua ens posarà a prova les nostres habilitats i equilibri, a l'hora de creuar, el que normalment és un rierol amb un fil d'aigua... avui no, avui l'aigua és la protagonista i ens ha acompanyat tota la passejada.

Tot i que la tardor ha pelat pràcticament tots els arbres, de tant en tant et trobes un castanyer tendre, o fins i tot algun roure valent, que es resisteixen a perdre les seves últimes fulles d'un daurat intens, destacant enmig de la grisor del arbres que ja són nus.

Arribem a la font, que ens recorda que ja som a prop. Era d'esperar, hi brolla aigua com mai. Aviat arribem al castanyer milenari. Magnífic, imponent, solitari, estoic com sempre en el seu marge, il·luminat pels rajos del sol, ja alt, que daura les fulles, tot i que n'hi queden encara de verdes... prou pelat per gaudir de la vista de la gran soca, prous fulles per disfrutar d'un espectacle cromàtic.


El contemplem, ens el mirem, quasi l'invoquem... com sempre, entrem a les seves entranyes, per a que ens accepti, per a que ens aculli... un arbre ben especial. És tot un personatge d'aquest bosc.

Després d'esmorzar ens hi farem alguna fotografia i baixarem de tornada, trobant-nos un munt de gent que puja. Definitivament, hem sortit a l'hora que tocava.

Un cop a baix, decidim anar a veure el caient d'aigua des de baix.

Realment n'hi cau d'aigua ... avui, però, ningú ha tingut ganes de banyar-s'hi... o potser algú s'ha frenat! ... tres minuts de cotxe per parar, com no, a fer un curt vermoutet... i ja parlem de la propera... és que no tenim remei!

Text i fotos: Imma Dorda

1 comentari:

  1. Començant amb bon peu! Queda temporada (caminaire) per davant!

    ResponElimina