Estimada Montserrat, et presento a la meva dona

Estimada Montserrat,

Desitjo que estiguis bé, que agafis seient, que això bufa fort.

Doncs sí, avui hem tornat a sortir. Haviem de ser tu i jo, ja ho sé, però al final la cosa s'ha anat complicant i hem acabat sent cinc, redoblant el teu nom, per anar fent més difícil reconèixer-te durant la caminada.

A quarts de nou (recorda que som castellers d'afició) entravem a plaça, la dels "nois de la corba", preparats per anar-te voltant mentre pugem a la teva gepa de Sant Jeroni. Passarem de 200 a 1200m en un moment, són quatre escaletes i baixem com rodolant per la rampa en poc més de cinc horetes de caminar i una o dues de descansos que ens prendrem pel camí com marca el precepte.

Però avui ja no hem beneït la taula. Ni hem seguit els rituals pilaners-domasseros-supertrampistes. Avui ha estat diferent. T'he mirat i no t'he vist amb els mateixos ulls. Ara ets més artificial, menys salvatge i plena de skyrunners i cucs verds que et travessen les entranyes farcits de turistes amb les butxaques per buidar. Tot això no ho tenies fa vint anys, quan passavem dies a les teves cel·les centenàries amb els escolans de la parròquia, ni de quan jugàvem a la petanca a Sant Joan per camins de terra.

M'ha preocupat veure't descuidada, amb molta mata i poc arbre net, t'estas tornant fogosa com fa 21 anys i t'aniria bé una bona esporgada per deixar-te decent. No és un abortament a la teva natura, sinó un crit a la teva llarga vida i virginitat natural. Em doldrà que et tornis negra com als orígens de la teva llegenda, i per això, no ho he pogut sofrir, he decidit deixar això nostre.

No té sentit continuar si ja ni ens reconeixem. Quan ni el vent et xiula igual, hauries de pensar per què deu ser. Et seguiré respectant, però hem de seguir la nostra vida per camins diferents. 

Tornaré de visita de tan en quan, mentrestant queda't amb els teus pit-roigs i les teves coques de nefasta qualitat, jo gaudiré del pastís fet amb amor per d'altres a qui estimo.

Petons,

Motta