Ja torna a ser diumenge de caminades... veurem si serem prous!!!
Genial, ha trucat en Motta, serem quatre.
On
anem? ... noi, hem fet servir internet per trobar una ruta que sigui
prou curta i circular per no complicar-nos la vida. És ben bé que hem
perdut l'essència!!! hahaha, marxem amb un tros de paper, hem d'arribar a
Rocallaura, ens refiem del mòbil i del google maps... i a arribem al
poblet per una carretera sense senyalitzar... haurem sortit de les
fronteres???
Hi
arribem. I fixa't tu! podem entrar a una cafeteria internacional...
primer accent del sud de les amèriques... després... francès? anglès?
.... Dublinès!!!! Ohhhh... com ho enyoro!
Hi esmorzem un croissant de brioix... o era al revés? i unes magdalenes de lo més saludable!!!
Vinga, a caminar que se'ns fa tard!
Allà
hi ha una senyalització... però no tenim clar que sigui el punt de km0.
Però bé! segur que hi trobarem... lliscant amb fanguet, trobem neu! i el
cel és ben blau!!! el vent d'ahir ho ha deixat tot ben net. I contemplem
la tecnologia eòlica de ben aprop ... ahhh, si en Don Quixot fos per
aqui!!!
La
conversa com sempre, és ben diversa. Arreglem el món (que donat les
últimes notícies és ben senzill... ) i constatem lo complicat que sembla
viure de manera responsable... i amb sentit comú.
Anem trobant unes fites... les L2 ... me, orial, de , ocràtic.... !
eing?....
Calla!
Memorial democràtic!!!! (aissss... en què estaria pensant!!) i com que
ni sabem si tenim tard, ens arribem a veure un observatori militar...
ens trobarem més d'un... i comencem a pensar què ens podrien explicar
aquestes àrides terres.
Acabada
de veure "el francotirador" les guerres encara perden més sentit... i
t'aclapara la sensació d'impotència, d'estar sol contra el món.
Per
sort algun comentari prou agut ens torna al aqui, i a l'ara. I reprens
la intenció de viure de manera que facis tot el que puguis per millorar
el petit món on arribes...
Juguem, o juguen amb la neu... i fins i tot fem un cim... de merda, però un cim.
El
vent no para, i és ben fred. L'horitzó se'ns presenta ben perfilat.
Llàstima que no sabem massa què tenim davant... som a la Conca? a
l'Urgell... de cop, som ben aprop de la batuda que s'ha organitzat per
aquests boscos, la majoria deixats de la mà de Déu, per caçar
senglars.
I
és impressionant com estan de ben fetes les parets de pedra seca. I
també com de deixades estan les oliveres, i ametllers.
Però
veiem algun camp que no, que està podat, i cuidat. Potser no està tot
perdut. I veiem un ramat de xais! (abans n'hem vist el rastre). I un
ciclista en pujada que té la gosadia de tornar-nos el bon dia! (està
fort el nano! ... cadascú dedica el diumenge al que vol!).... amb el
cotxe d'assistència al darrera... i un pastor... l'unic de carn i ossos
de tots els que tenien aquell ramat ens confirma que ens hem "desviat
una mica". Però ja que hi som... ens arribem al Santuaria de Vallbona de
les Monges... tot veient com un bon grapat de senglars, atravessen un
prat direcció la batuda... em sembla que avui hi haurà bona cacera.
Retrobem
senyals que sí, que ens confirmen que farem uns quants quilomètres
més... i les parets ens continuen deixant ben parats...i sí, tenim unes
muntanyes blanques a l'horitzó. Ben nevades, clares, perfectament
definides... ben bé es veu fins Osca? Jaca? Candanchú!!!!!!!!
Se'ns
ha anat fent tard... no hem fet ni parada tècnica de "mos per esmorzar"
que ja és l'hora de dinar... i aprofitem una zona arrecerada del vent,
enmig del camí, però ben assoleïat per seure i dinar. Mentre filosofem
de com ens hem deixat prendre el número... de si l'has de fer, fés-la
grossa! de ... de que tenim postres!!!!
Quin pastís!! l'esperit del Guiri continua!
Arribem
a Montblanquet... una església ben curiosa, i ara ja ho tenim clar.
Ens hem situat just a on hauríem de ser segons el plànol però al revés! Tot i que per pujar al Santuari del Tallat (ens hi prendrem un
cafè???) ens diuen que hem de tornar per allà mateix... no sé... no ens
quadra...
Un cop dalt, se'ns obre la plana al davant... genial. Fins i tot el mar de Tarragona.
Tenim
unes vistes privilegiades, tot i que no podem entrar al Santuari, però
sí que podem entrar a un altre observatori militar... molt ben
conservat... o restaurat.
Busquem
el sol cada cop que ens aturem. Quina rasca quan bufa una mica de vent.
I sí, ens situem, i allò tant blanc que veiem és Osca... Jaca o per
aquelles terres. Des d'aqui veiem Rocallaura. Ara sí que no ens podem
perdre... Intentarem algun "supertramp". En Tomàs ha vingut però no ha
tret el cap. I al arribar altre cop al poble, ens alegrem d'haver fet la
ruta al revés, perquè el que ara baixem... ho haguéssim hagut de
pujar... i el plànol indicador que trobem... té una diferència de
situació considerable... no m'estranya que hi hagi gent que es perd!!!
Arribem
a la cafeteria just quan tanquen, just per adquirir més magdalenes per
berenar i anar a Can Roca; i curiós... hi arribem pel carrer del Tallat
que al matí ens hagués hagut de dir alguna cosa... però anàvem
directes!!!
Això
sí, hem contemplat unes feixes ben verdes, amb molins com els
d'abans... el sol fa mitja retirada, però sembla que fins i tot
arribarem a casa de dia. Està clar que la primavera ja s'acosta.
Com
de costum en aquestes caminades: descoberta de camins, companyia
immillorable i conversa intel·ligent! què més podem demanar!!!
Imma Dorda
Fotògrafa oficial