dissabte, 28 de febrer del 2015

Volta per la rodalia de Rocallaura

Ja torna a ser diumenge de caminades... veurem si serem prous!!! 
Genial, ha trucat en Motta, serem quatre. 
On anem? ... noi, hem fet servir internet per trobar una ruta que sigui prou curta i circular per no complicar-nos la vida. És ben bé que hem perdut l'essència!!! hahaha, marxem amb un tros de paper, hem d'arribar a Rocallaura, ens refiem del mòbil i del google maps... i a arribem al poblet per una carretera sense senyalitzar... haurem sortit de les fronteres??? 

Hi arribem. I fixa't tu! podem entrar a una cafeteria internacional... primer accent del sud de les amèriques... després... francès? anglès? .... Dublinès!!!! Ohhhh... com ho enyoro! 

Hi esmorzem un croissant de brioix... o era al revés? i unes magdalenes de lo més saludable!!!

Vinga, a caminar que se'ns fa tard!
Allà hi ha una senyalització... però no tenim clar que sigui el punt de km0. Però bé! segur que hi trobarem... lliscant amb fanguet, trobem neu! i el cel és ben blau!!! el vent d'ahir ho ha deixat tot ben net. I contemplem la tecnologia eòlica de ben aprop ... ahhh, si en Don Quixot fos per aqui!!!

La conversa com sempre, és ben diversa. Arreglem el món (que donat les últimes notícies és ben senzill... ) i constatem lo complicat que sembla viure de manera responsable... i amb sentit comú. 
Anem trobant unes fites... les L2 ... me, orial, de , ocràtic.... !
eing?....
Calla! Memorial democràtic!!!! (aissss... en què estaria pensant!!)  i com que ni sabem si tenim tard, ens arribem a veure un observatori militar... ens trobarem més d'un... i comencem a pensar què ens podrien explicar aquestes àrides terres.

Acabada de veure "el francotirador" les guerres encara perden més sentit... i t'aclapara la sensació d'impotència, d'estar sol contra el món. 
Per sort algun comentari prou agut ens torna al aqui, i a l'ara. I reprens la intenció de viure de manera que facis tot el que puguis per millorar el petit món on arribes... 
Juguem, o juguen amb la neu... i fins i tot fem un cim... de merda, però un cim. 
El vent no para, i és ben fred. L'horitzó se'ns presenta ben perfilat. Llàstima que no sabem massa què tenim davant... som a la Conca? a l'Urgell... de cop, som ben aprop de la batuda que s'ha organitzat per aquests boscos, la majoria deixats de la mà de Déu, per caçar senglars.

I és impressionant com estan de ben fetes les parets de pedra seca. I també com de deixades estan les oliveres, i ametllers.

Però veiem algun camp que no, que està podat, i cuidat. Potser no està tot perdut. I veiem un ramat de xais! (abans n'hem vist el rastre). I un ciclista en pujada que té la gosadia de tornar-nos el bon dia! (està fort el nano! ... cadascú dedica el diumenge al que vol!).... amb el cotxe d'assistència al darrera... i un pastor... l'unic de carn i ossos de tots els que tenien aquell ramat ens confirma que ens hem "desviat una mica". Però ja que hi som... ens arribem al Santuaria de Vallbona de les Monges... tot veient com un bon grapat de senglars, atravessen un prat direcció la batuda... em sembla que avui hi haurà bona cacera.

Retrobem senyals que sí, que ens confirmen que farem uns quants quilomètres més... i les parets ens continuen deixant ben parats...i sí, tenim unes muntanyes blanques a l'horitzó. Ben nevades, clares, perfectament definides... ben bé es veu fins Osca? Jaca? Candanchú!!!!!!!!

Se'ns ha anat fent tard... no hem fet ni parada tècnica de "mos per esmorzar" que ja és l'hora de dinar... i aprofitem una zona arrecerada del vent, enmig del camí, però ben assoleïat per seure i dinar. Mentre filosofem de com ens hem deixat prendre el número... de si l'has de fer, fés-la grossa! de ... de que tenim postres!!!! 

Quin pastís!! l'esperit del Guiri continua! 

Arribem a Montblanquet... una església ben curiosa, i ara ja ho tenim clar. Ens hem situat just a on hauríem de ser segons el plànol però al revés! Tot i que per pujar al Santuari del Tallat (ens hi prendrem un cafè???) ens diuen que hem de tornar per allà mateix... no sé... no ens quadra...

Un cop dalt, se'ns obre la plana al davant... genial. Fins i tot el mar de Tarragona. 
Tenim unes vistes privilegiades, tot i que no podem entrar al Santuari, però sí que podem entrar a un altre observatori militar... molt ben conservat... o restaurat.

Busquem el sol cada cop que ens aturem. Quina rasca quan bufa una mica de vent. I sí, ens situem, i allò tant blanc que veiem és Osca... Jaca o per aquelles terres. Des d'aqui veiem Rocallaura. Ara sí que no ens podem perdre... Intentarem algun "supertramp". En Tomàs ha vingut però no ha tret el cap. I al arribar altre cop al poble, ens alegrem d'haver fet la ruta al revés, perquè el que ara baixem... ho haguéssim hagut de pujar... i el plànol indicador que trobem... té una diferència de situació considerable... no m'estranya que hi hagi gent que es perd!!!

Arribem a la cafeteria just quan tanquen, just per adquirir més magdalenes per berenar i anar a Can Roca; i curiós... hi arribem pel carrer del Tallat que al matí ens hagués hagut de dir alguna cosa... però anàvem directes!!! 

Això sí, hem contemplat unes feixes ben verdes, amb molins com els d'abans...  el sol fa mitja retirada, però sembla que fins i tot arribarem a casa de dia. Està clar que la primavera ja s'acosta.

Com de costum en aquestes caminades: descoberta de camins, companyia immillorable i conversa intel·ligent! què més podem demanar!!!

Gràcies a tots per ser-hi. Fins la propera.
Imma Dorda

Fotògrafa oficial @ https://www.flickr.com/photos/105383412@N02/

dilluns, 16 de febrer del 2015

Febrer al mirador del maresme


Son les set del mati , dos caminaires ens trobem a les Cinc Cenies
anem cap el local, esta desert esperem una mica mentre decidim on
anirem , no apareix ningú posem rumb cap Argentona ens perdrem per
Burriac i els seus entorns , arribant a Argentona hi ha una formiga
que ens obra les portes , un bon cafè , un croissant , fer safareig de
com  han quedat els Goya ,com esta el mon i esperar que es faci clar .
Sortim a tope.
Deixem el cotxe a la font Picant fa un airet que desperta pero un cel
clar que fa pensar en un matí esplendid , agafem camí i amunt fins a
Burriac , gaudim de bon sol , bones vistes , fotos i de sobte apareix
un tercer caminaire es en "Tomàs" a sortit per fer-se la foto de grup
, acabada la comedia agafem camí i avall que fa baixada , qualsevol
camí es bo per allargar la excursió , anem xerrant i arreglant el mon
, pensem amb el company que camina per l'Alta Garrotxa com li haurà anat ?
i sense adonan-se anem a parar al punt de sortida  , tornem cap a
Mataró i pensant en la propera ens acomiadem .

Fins aviat a tots

manel

 (més fotos a https://www.flickr.com/photos/105383412@N02/ )

dimarts, 10 de febrer del 2015

Les merdes de les 25,5h

Aquest any tornem a fer les 24h, amb sis etapes de recorregut, quatre de suaus i un parell (la 4 i la 6) una mica més complicades pel desnivell, sumant una mica menys de 80km.

Comencem la caminada al bonic poble de Tortellà, un lloc on, CULLERES! fan de fanals. Bescanviem les butlletes tradicionals per talonaris de paper reciclat i ens cordem les bótes. Tocant les campanes de les 14:00 passem pel carrer de sortida del poble. Ens han acompanyat a l'aperitiu 10 gossos (si, si, gossos) que també menjaven de taula i deixaven un deliciós cruixent de terra a les patates que quedaven per als humans.
La primera etapa és suau i agradable, al principi una mica enteranyinada i sense vent, pel que molesta la roba i més d'un comença a anar amb una sola màniga. De totes maneres, conservo la jaqueta per si de cas ... Fins a Beuda.

A les 17:20 ens hem refet a Beuda, un indret amb un magnífic castell en venda, on avui hi ha més gossos que habitants i aquest cop sí, els diferents comensals mengem en taules separades. Embotit, pa, formatge i cocacola amb la cafeïna que ens ha de fer aguantar desperts. Reprenent la marxa coincidim amb antics companys de l'aventura (un astrònom incansable i un químic indissoluble) i ens tornem a presentar com si de nou ens vingués i, als tres mosqueters dels altres anys s'afegeix en D'Artagnan: l'Àlex. La nit ens cau al damunt, bé de fet som nosaltres que girem i deixem de veure el sol rectifica en Santi, però la qüestió és que bo i fosc, fa calor, que no ens enfilem a la Mare de Déu del Mont (voregem la muntanya) i comencem a parlar d'estrelles, de bicis i de runners, de modes i de polzades (es veu que tot és qüestió de mida). Per seguir aclarint els grans interrogants de la ciència ens donem cita a Olot el 22 de març, on seguirem parlant (sense caminar???).
Tanmateix, bo i semblar de mal gust, resulta que un cop ben cansats, el caldo i els llacets de sucre venen de grat i tot. O també acompanyats de coca. I per què no de "pizza amb llet", tot i que alguns prefereixin els "pits amb llet". Potser ja va sent tard.

Arribats a Lladó entrem al polisportiu/sala on ens trobem una comitiva fent cua pels macarrons i la poma. Muntat el Tetris, el desmuntem i tornem a la tercera etapa que ens portarà a Terrades i on podrem degustar els populars "dolços a caldo".
A les 23:00 passem per Cistella, ens hi gronxem una estoneta i ens aturem. I ens aturem. I ens aturem. Un caminaire s'ha fet mal, un gos s'ha perdut (clar, sense corretja es perden, i amb corretja molesten) i ens aturem. L'Alex es posa en mode Diesel i aprofito per canviar les piles del frontal que fa figa.

A Sant Llorenç tenim un avituallament dolç i cafeïnat: xocolata i una tasseta de cafè amb melindros. Sort dels melindros per sucar, que és la cosa més dreta que ens queda a aquella hora ja. La cafetera és de marca i va a tota càpsula, però no sé si dóna l'abast per a tantes cames. I tornem a fer camí cap a Albanyà, on hi ha gent que sembla que "ha vingut amb una mà a cada pit" (frase local???) i es produeix la mínima participació de la passejada.

Arribem amb una mica de gana (bé, amb ganes d'arribar a Albanyà) i fem la pausa per iniciar l'etapa dels "duminguerus" ( o ch'ti, en francès). Allà ens quedem una mica mes sols perquè ens puja notablement la mitjana d'edat del grup (l'Àlex prefereix una dutxa calenta i un llit abans que dormir dempeus amb els tres mosqueters) i comencem l'etapa més llarga a un ritme lent, si no calmat. Es veu que ni les magdalenes ni les galetes maria, ni el cafè de mitjó no han pogut carregar les bateries dels 50 nous incorporats i els que ja portem 18hores hem d'aturar-nos constantment. Alguns perden els nervis, marxen pel seu compte i també es perden però es tornen a reincorporar al grup. En total, una etapa de 18km acaba fent-se en 7h30m, un nou rècord (tremoleu Kilian i Picas), i ens passem jaient i lamentant les nostres misèries un bon parell d'hores quiets, reflexius.

A les 15:30 arribem a la plaça del mercat de Tortellà, amb temps per fotos, quatre abraçades i petons amb els companys d'aventura. Ha estat genial tornar-se a trobar amb el desaparegut D'Artagnan, que ja donavem per perdut i ha dormit 1 hora per esperar-nos a l'arribada.

Em quedo adormit al cotxe una estoneta i enfilo el camí de tornada cap a Mataró, ciutat capgrossa i de marxassa, coneguda fins a les terres del nord per més d'un caminaire. Quan hi tornem??? (aquest cop sí, sense caques de gos pel camí, sisplau)

CAPGROSSOOOOOOOOOOOOOOOS! AUGH!!!!!!! AUGH!!!!!!! AUGH!!!!!!!!!

Recompte de caps:
etapa1-188
etapa2-174
etapa3-133
etapa4-098
etapa5-065
etapa6-107