divendres, 30 d’abril del 2010

Castell de l'Areny-Sant Jaume de Frontanyà-Sant Romà de la Clusa (24 i 25 d'abril)

Dissabte



Fa un dia excel·lent per caminar, som al Castell de l'Areny (poble d'uns 40 habitants) quan pels volts de les 10 del matí encetem una caminada planera i suau per uns graons i un camí de carro, igualment pla. Caminant per viaranys assolellats plens d'aromàtica farigola arribem a una ermita perduda i mig en runa (Sant Julià del Cap). Potser per la set, potser per la plana, comencen a sentir-se preguntes sobre els efectes erèctils de l'electricitat, que a alguns causa trempera si es barreja amb les aficions motoristiques.

Després d'esmorzar breument, seguim per una baixada planera (per la Serra de la dona morta, quin nom més sinistre), però demostren que les capgrosses que tenim a la colla ho son de veritat i arriben serenes i amb ganes de seguir caminant fins al Coll de les lloberes i més enllà.
Comencen les rondes d'acudits, amb frases cèlebres com "sempre t'estimaré, sempre et seré fidel, i tu fes que jo t'aviso" o d'altres com "serà petit, demà t'ho pago i la darrera i marxem" i "seguiu ferms en la fe i l'esperança germans, que allà dalt hi ha la glòria".




Ens aturem a dinar a sant Jaume de Frontanyà (21 habitants) amb una clara activitat ramadera i que es veu trasbalsada per actes vandàlics de certs enginyers.

Ens fem fotos al costat de l'arbre d'on prové el paper de vàter, escoltem i comptem els compassos del cant dels ocells i comencem a decidir l'ordre de les dutxes, sortejant el nom a qui li tocarà l'aigua freda. Enmig de la distracció, un caminaire descuidat però amb energies sobrants recupera la gorra i les ulleres afegint 30 minuts de camí al curt trajecte de tornada de 2 hores i mitja. alguns acaben el dia amb regust de pa a la sopa, altres amb la injusta victòria del Madrid i d'altres amb la ratafia que espanta la pluja.




Diumenge





Ressonen al poblet sons de lleons afamats i crits de protesta durant la nit, marcant el territori capgròs. A Quarts de Nou, es lleva la primera tanda de capgrossos que surten a pasturar pels carrers del poble i comencen a parlar sobre si hem perdut el coneixement i l'apreciació del que son els llibres (http://www.youtube.com/watch?v=xFAWR6hzZek)





Fem una foto de rigor i anem tirant amb les claus de'n Pere a la mà cap a Sant Romà de la Clusa, per un viarany pla (pla inclinat, és clar), fins arribar a les runes d'un baixador de troncs, testimoni de l'activitat forestal d'altres temps a la comarca. El més agosarat de la colla té el coratge de remullar-se al rierol en tornar a la vall.




Al refugi visitem l'edifici, on ens mostren la gran masia i les reformes que hi estant portant a terme, però el que s'aprecia són els ganyips (fruits sex, toblerones, xocolates) i especialment, els vermouths.



Reprenent el camí i amb les ganes de dinar, els capgrossos voregen magnífics penjats i gorgs de 70 metres abans de convertir-se en els 13 comensals de la taula de la Dolors. Esmolem els llapis i esperem una gran lluita per veure qui esdevindrà el proper cronista de la colla.

Pit i amunt!

Text: Oriol Gallemí
Fotos: Teresa Navarro

Contracrònica:Tota la veritat de la sortida




Copèrnic va ser vilipendiat per dir que la terra no era plana. Un grapat de segles més tard, un grup de caminaires capgrossos van estar a punt d’enviar a les flames de la Inquisició als organitzadors de la sortida al Castell de l’Areny per assegurar que la caminada era “planera”. Estan bojos aquests pixapins! El fast food, els congelats de la Sirena, el GPS, el wi-fi, els mobles d’Ikea i una llarga letargia de foteses ens han instal·lat en la comoditat més absoluta. Per això ens queixem amargament quan el camí ascendeix de manera esporàdica i molt suau, quan la primera gota de suor s’insinua tímidament al nostre front i quan una petita munió de núvols grisos irrompen enmig d’un cel ben blau amenaçant amb plugims fins i efímers. Els de Mataró viviu ancorats en la queixa permanent, en un món de comoditats i luxes. Quina desgràcia! A muntanya això no ens passa!

Per més inri, els de Can Fanga no respecteu horaris. Què és això de presentar-se a sopar a les 10 de la nit? Què no sabeu que a Pagès a les 9 ja anem a dormir? Això sí, l’endemà, ens llevem decidits, just abans del cant del gall, quan molts de vosaltres encara no heu anat a dormir. La feina del pagès és dura i sacrificada. Sembla mentida que no ho sapigueu. Què no us ho ha explicat el vostre amic pagès (Es diu Joan, oi?). A més a més de presentar-vos tard a sopar, organitzeu un “botellón” a la porxada. Quina manca de respecte pel descans del treballador...


Però encara hi ha més! Després de tots aquests maldecaps, encara es queixen del tracte sec ―però en tot moment correcte― de la meva dona. Què volíeu? Una rossa d’escot generós i llavis petoners que us rigués totes les gràcies? Mare meva, quin món de mones. I tot i que amablement us cedeixo les claus per visitar l’ermita romànica de Sant Romà, encara m’haig de sentir que aquest “senyor encorbatat” no mou ni un dit, que s’està plantat com un estaquirot sense fer res, que qui porta els pantalons és la senyora Dolors... Quina barra! Com voleu que no m’estigui assegut al menjador després del concert de roncs que vau fer durant la nit? Sí, sí; aquells roncs greus i severs van ressonar per tota la vall... Us puc assegurar que eren tan estridents que fins i tot podien despertar la 'dona morta' del seu somni letàrgic. Quin món de mones!




En defensa de la veritat, de la gent de Castell, de la família i de Copèrnic m’he vist obligat a enviar aquestes ratlles al vostre bloc de Caminaires. Per cert, el vostre cronista és una mica curiós (per dir-ho finament com feu a ciutat). He llegit les seves notes i no he entès res. Quin món de mones! Si feu els castells igual que les excursions no en mantindreu cap de ferm. Apa, fins la propera sortida. Us aniré seguint...

Pere, alcalde de Castell

dilluns, 12 d’abril del 2010

Serra Cavallera, Coll de Jou i Taga

Sortida a la Serra Cavallera (11 d'abril)




Arriba a les 9.41 un destacament de 9 soldats amb perspectives al Taga. Tot enfilant els primers suaus pendents de muntanyes arrobossades de pedra i vellut verd, descobrim que el Valvi Girona fa temps que no existeix. Acabades aquestes primeres consideracions, un grup de llangardaixos Capgrossos es troben al Coll de Jou amb les galtes vermelles del sol. La companyia s'escampa cap a llevant fins a fer cim al Puig Estela, entre llargues discussions de com pensen homes i dones i se senten veus que el cervell és com una pila de caixes.(http://www.youtube.com/watch?v=XhTzdhsfWz4&feature=fvw). Al capdavall, potser no està tot tant equivocat, oi?

De tornada al coll i en camí cap al Taga, a 1850 metres una proclama forta ressona pel Coll de Jou:"Quin plaer de seure una mica i escoltar el batec de la terra!". Probablement el mal d'alçada hagi començat a fer estralls a partir d'aquest punt, abans de coronar el Taga i posar una magnífica cirereta al matí quan tot just es començava a tapar el cel.

Baixem per un camí de cabra cap al refugi de Sant Jordi on fem marrada per dinar i reposar les cames. Acabat el moderat repòs, reprenem la marxa i seguim per les escaletes de cabra fins a tancar la volta. A les 16.20 prenem els cotxes de camí cap a una merescuda cerveseta.


Crònica: Oriol Gallemí