Contracrònica:Tota la veritat de la sortida

Copèrnic va ser vilipendiat per dir que la terra no era plana. Un grapat de segles més tard, un grup de caminaires capgrossos van estar a punt d’enviar a les flames de la Inquisició als organitzadors de la sortida al Castell de l’Areny per assegurar que la caminada era “planera”. Estan bojos aquests pixapins! El fast food, els congelats de la Sirena, el GPS, el wi-fi, els mobles d’Ikea i una llarga letargia de foteses ens han instal·lat en la comoditat més absoluta. Per això ens queixem amargament quan el camí ascendeix de manera esporàdica i molt suau, quan la primera gota de suor s’insinua tímidament al nostre front i quan una petita munió de núvols grisos irrompen enmig d’un cel ben blau amenaçant amb plugims fins i efímers. Els de Mataró viviu ancorats en la queixa permanent, en un món de comoditats i luxes. Quina desgràcia! A muntanya això no ens passa!

Per més inri, els de Can Fanga no respecteu horaris. Què és això de presentar-se a sopar a les 10 de la nit? Què no sabeu que a Pagès a les 9 ja anem a dormir? Això sí, l’endemà, ens llevem decidits, just abans del cant del gall, quan molts de vosaltres encara no heu anat a dormir. La feina del pagès és dura i sacrificada. Sembla mentida que no ho sapigueu. Què no us ho ha explicat el vostre amic pagès (Es diu Joan, oi?). A més a més de presentar-vos tard a sopar, organitzeu un “botellón” a la porxada. Quina manca de respecte pel descans del treballador...

Però encara hi ha més! Després de tots aquests maldecaps, encara es queixen del tracte sec ―però en tot moment correcte― de la meva dona. Què volíeu? Una rossa d’escot generós i llavis petoners que us rigués totes les gràcies? Mare meva, quin món de mones. I tot i que amablement us cedeixo les claus per visitar l’ermita romànica de Sant Romà, encara m’haig de sentir que aquest “senyor encorbatat” no mou ni un dit, que s’està plantat com un estaquirot sense fer res, que qui porta els pantalons és la senyora Dolors... Quina barra! Com voleu que no m’estigui assegut al menjador després del concert de roncs que vau fer durant la nit? Sí, sí; aquells roncs greus i severs van ressonar per tota la vall... Us puc assegurar que eren tan estridents que fins i tot podien despertar la 'dona morta' del seu somni letàrgic. Quin món de mones!

En defensa de la veritat, de la gent de Castell, de la família i de Copèrnic m’he vist obligat a enviar aquestes ratlles al vostre bloc de Caminaires. Per cert, el vostre cronista és una mica curiós (per dir-ho finament com feu a ciutat). He llegit les seves notes i no he entès res. Quin món de mones! Si feu els castells igual que les excursions no en mantindreu cap de ferm. Apa, fins la propera sortida. Us aniré seguint...

Pere, alcalde de Castell