24 hores 2016 - CEOLOT- ho han tornat a clavar!

El dissabte 23, assolellat i calent, a les 2 de la tarda, vam començar a caminar sortint de Riudaura agafant el camí ral i pujant al puig Estela (on el vent ens glaça la suor de la pujada pel sud) per finalitzar la primera etapa a Vallfogona amb un total de 326 participants. D’aquí vam agafar uns entrepans per encarar un camí GR que passava per Sant Joan les Abadesses empalmant amb la ruta del Ferro fins a Ogassa 256 caminaires i quatre gossos que empaitaven a les vaques espantades. i per poc més d'un no rep amb la tonteria. Després d’un plat de macarrons i uns quants cafès, vam enfilar el camí cap a Sant Pau de Segúries passant pel Pla d’en Plata , Sant Miquel de Cavallera, La Colònia Estevanell, vam ser 83 caminaries gaudint de les vistes i d'una pista enformigonada que no s'acabava mai. Els peus bullien a la llum de les estrelles i un clar de lluna impressionant. Afortunadament, un got de caldo a mitja etapa ens va reconfortar mentre confoniem a l'hortizó muntanyes per núvols.

A les 6 del matí enfilàvem cap al Capsacosta per baixar a Sant Salvador de Bianya i acabar a Hostalnou amb 81 participants.

L’última etapa ens tornava a Riudaura passant per Sant Andreu del Coll i Sant Miquel del Mont amb 150 caminaires i la presència d’una boira matinera que no ens deixaria veure el cel fins arribat el migdia. A les 2 de la tarda del diumenge 24 tornàvem a entrar a la Plaça del Gambeto de Riudaura completant la 34 ena edició de les 24 hores a Muntanya.

En els prop de 80 Km s’han fet camins, corriols i pistes variades. S’ha pogut gaudir d’un temps excepcional per l’època de l’any que ens trobem. A la nit, el cel serè i la lluna plena ens han permès anar amb els frontals apagats, només a l’última etapa ens ha acompanyat la boira fins que s’ha obert el cel... a les 12!!!

Tradició: per Sant Esteve cap al Matagalls

Per aquesta temporada hem decidit no fer cap calendari... qui vulgui plantejar una sortida, ho farà córrer i avall... sobre la marxa.
Dissabte 26 de desembre... Sant Esteve... i se'ns acut convocar la gent a les 7 del matí!!! Veurem quin agosarat valent apareix... 
Doncs sí, hem sigut 11 ... a veure, l'Oriol, l'Alex, la Marta, l'Anna, en Neil, en Lluís, l'Ignasi, la Montse, en Pere, la Roser i jo mateixa. 

Ens hem repartit i amunt, cap a Palautordera per pujar cap a Collformic. Una lluna plena espectacular ens ha anat acompanyant tot el camí. Cel serè. 
Arribem, i sí, hem get bé de quedar d'hora, ja hi ha forces cotxes... la lluna encara hi és. La podem contemplar perfectament... el cel ja s'ha aclarit mentre el sol surt a despedir la lluna, trencant del tot les llums a l'horitzó.
A la plana encara hi ha boira, i les muntanyes llunyanes només estan enferinades. No fa fred, quin Nadal! ni fred, ni neu... 
Enfilem... i n'hi ha que no callen ni a la pujada... però és clar, no es pot demanar que xerrin i portin bon pas... 
Tot i que sospito, que callant tampoc s'acceleraria ... fa estona que hem perdut l'Ignasi... deu ser a dalt ja!

Converses vàries, de reculls de fotos, de coses pendents abans d'acabar l'any, de generacions senceres que estan canviant els "modus operandi" ... un pessebre que ja no hi és, un que per primera vegada puja al Matagalls.
Ens trobem gent de baixada, que ens comunica que a dalt fa vent! 
(Com no!)

Sí, l'Ignasi el trobem quasi "petrificat" de fred, i tot i així ens hem superat en el càlcul del pla quan ja vèiem la creu... menys de mitja hora! 

Dedicim fer un pilaret... va de tres, que som prous... però per no relliscar la Montse es treu els mitjons, i queda glaçada... tot i així rellisca, fa fred, i des de baix no es veu clar... i francament, crec que des de dalt, tampoc.
Anem enrera, però fem un mini pilaret de dos. La intenció hi és... i òbviament no pot faltar un Supertramp! ... vàries fotos i en queda un de molt xulo.

Ara ja cap avall, que ens esperen els canelons... anem baixant ... cadascú en el seu estil, uns ràpid, d'altres comprovant la geologia a cop de cul... pero bé. 
Una parada "tècnica" a St Esteve de Palautordera, ens refresquem la gola, la fem petar i brindem per lo "estupendus" que som! ja en tenim un altre al sac. I potser repetirem local, sembla que hi tenen música en directe... serà qüestió d'organitzar-ho... Cap a Mataró... i fins la propera!

aqui l'enllaç al flickr amb la resta de fotos

https://flic.kr/s/aHskrGsKcE

Cantant sota la pluja a ... VILADAMAT!

7:00 Local dels Capgrossos, quatre atrevits desafien la meteorologia i es posen en marxa cap a .. un moment, una trucada inesperada. 7:05 Local dels Capgrossos, CINC atrevits desafien la meteorologia i es posen en marxa cap a les terres empordaneses, a la plana rera l'Estartit per enfilar un GR que passa per Viladamat. El radar de meteocat sembla apuntar que només queden quatre cues de núvol per molestar, i que en breu haurà passat el gruix de les pluges i podrem gaudir d'un dia de caminada sense patir pel sol.
I res més lluny de la realitat, comencem amb cel gris, arribem a l'autopista amb un plogim més aviat molest (dels que no mulla, dels que nega) i fem el nostre primer km pel pla, mentre seguim agafant un trencant a l'esquerra que ens fica bosc endins.
Seguim l'ascens (impressionant, de fins a 100m) passant per pistes tranquil·les, entre boscos i oliveres, finques noves i d'altres més abandonades (quan no del tot) vorejant masies i -collons- un castell que estan consolidant abans de caure, al llarg de 6km, fins arribar a un punt geodèsic de cuyo nombre no quiero acordarme mentre se solucionen problemes majors de curses de muntanya, eleccions, de feina i de caminades.
Aquest any ha estat un mica més complicat anar lligant el calendari, hem estat més a prop i més lluny que mai com a grup, uns per feina, altres per família, i tots en general hem anat seguin alguna de les nostres rutes de la temporada menys castellera dels castellers. Ens fem la foto de rigor amb el domàs de la colla i comencem l'impressionant descens per la vessant més salvatge del bosc, entre camps d'oliveres abandonades a la mà de Déu fent figures fantasmagòriques entre la malura i els pins nous que repoblaven densament els boscos cremats.
Seguim avançant fins a l'encreuament amb el camí, on hi ha un mur d'una mena de cort o casa a la vora i ple d'esparregueres, on sí, encara podem trobar-ne un manat mentre esmorzem. Tirem poc més endavant i ja som a baix de tot, vorejant l'autopista i tancant la volta a Viladamat. En total uns 12 km (per això no ens discutirem) i un ascens de 100m, de caminada tranquil·la, amb un plugim suau (quan queia), sense gaire vent i unes vistes amb un verd relaxant i deliciós, acompanyat de fang i la roca local, sempre més complicada de defensar a cada passa.
Arribats a Viladamat, fem una aturada de rigor per deixar els trastos al cotxe i reflexionar sobre el futur de les nostres existències. Com que no el veiem clar, fem cap a casa d'uns caminaires que ens conviden a fer un vermut on cadascú hi porta una mica del que té (alguns alegria, els altres glòria i altres van a comprar els ous que no tenen). En total ens queda un àpat amb entrants, truita, pa amb tomàquet, anxoves i seitons, vi, coca sense guiri (pa de pessic) i pollastre a l'ast que ens sacia pel que queda de tarda mentre badem de cara al mar emblanquinat de cabretes.
Gana no en passem, i malgrat tot quedem amb ganes de tornar per aquesta terra tan plana, alhora que difícil de caminar, per seguir amb la ruta que hauriem volgut fer i que hem hagut de modificar per la meteorologia.
Seguirem caminant, seguirem buscant noves rutes i, qui sap, potser tornem a ser 3000-ers un altre any més. VISCA ELS CAPGROSSOS I VISCA ELS CAMINAIRES!

Fins aviat a tothom,

Motta

Volta per la rodalia de Rocallaura

Ja torna a ser diumenge de caminades... veurem si serem prous!!! 

Genial, ha trucat en Motta, serem quatre. 

On anem? ... noi, hem fet servir internet per trobar una ruta que sigui prou curta i circular per no complicar-nos la vida. És ben bé que hem perdut l'essència!!! hahaha, marxem amb un tros de paper, hem d'arribar a Rocallaura, ens refiem del mòbil i del google maps... i a arribem al poblet per una carretera sense senyalitzar... haurem sortit de les fronteres??? 

Hi arribem. I fixa't tu! podem entrar a una cafeteria internacional... primer accent del sud de les amèriques... després... francès? anglès? .... Dublinès!!!! Ohhhh... com ho enyoro! 

Hi esmorzem un croissant de brioix... o era al revés? i unes magdalenes de lo més saludable!!!

Vinga, a caminar que se'ns fa tard!

Allà hi ha una senyalització... però no tenim clar que sigui el punt de km0. Però bé! segur que hi trobarem... lliscant amb fanguet, trobem neu! i el cel és ben blau!!! el vent d'ahir ho ha deixat tot ben net. I contemplem la tecnologia eòlica de ben aprop ... ahhh, si en Don Quixot fos per aqui!!!

La conversa com sempre, és ben diversa. Arreglem el món (que donat les últimes notícies és ben senzill... ) i constatem lo complicat que sembla viure de manera responsable... i amb sentit comú. 

Anem trobant unes fites... les L2 ... me, orial, de , ocràtic.... !

eing?....

Calla! Memorial democràtic!!!! (aissss... en què estaria pensant!!)  i com que ni sabem si tenim tard, ens arribem a veure un observatori militar... ens trobarem més d'un... i comencem a pensar què ens podrien explicar aquestes àrides terres.

Acabada de veure "el francotirador" les guerres encara perden més sentit... i t'aclapara la sensació d'impotència, d'estar sol contra el món. 

Per sort algun comentari prou agut ens torna al aqui, i a l'ara. I reprens la intenció de viure de manera que facis tot el que puguis per millorar el petit món on arribes... 

Juguem, o juguen amb la neu... i fins i tot fem un cim... de merda, però un cim. 

El vent no para, i és ben fred. L'horitzó se'ns presenta ben perfilat. Llàstima que no sabem massa què tenim davant... som a la Conca? a l'Urgell... de cop, som ben aprop de la batuda que s'ha organitzat per aquests boscos, la majoria deixats de la mà de Déu, per caçar senglars.

I és impressionant com estan de ben fetes les parets de pedra seca. I també com de deixades estan les oliveres, i ametllers.

Però veiem algun camp que no, que està podat, i cuidat. Potser no està tot perdut. I veiem un ramat de xais! (abans n'hem vist el rastre). I un ciclista en pujada que té la gosadia de tornar-nos el bon dia! (està fort el nano! ... cadascú dedica el diumenge al que vol!).... amb el cotxe d'assistència al darrera... i un pastor... l'unic de carn i ossos de tots els que tenien aquell ramat ens confirma que ens hem "desviat una mica". Però ja que hi som... ens arribem al Santuaria de Vallbona de les Monges... tot veient com un bon grapat de senglars, atravessen un prat direcció la batuda... em sembla que avui hi haurà bona cacera.

Retrobem senyals que sí, que ens confirmen que farem uns quants quilomètres més... i les parets ens continuen deixant ben parats...i sí, tenim unes muntanyes blanques a l'horitzó. Ben nevades, clares, perfectament definides... ben bé es veu fins Osca? Jaca? Candanchú!!!!!!!!

Se'ns ha anat fent tard... no hem fet ni parada tècnica de "mos per esmorzar" que ja és l'hora de dinar... i aprofitem una zona arrecerada del vent, enmig del camí, però ben assoleïat per seure i dinar. Mentre filosofem de com ens hem deixat prendre el número... de si l'has de fer, fés-la grossa! de ... de que tenim postres!!!! 

Quin pastís!! l'esperit del Guiri continua! 

Arribem a Montblanquet... una església ben curiosa, i ara ja ho tenim clar. Ens hem situat just a on hauríem de ser segons el plànol però al revés! Tot i que per pujar al Santuari del Tallat (ens hi prendrem un cafè???) ens diuen que hem de tornar per allà mateix... no sé... no ens quadra...

Un cop dalt, se'ns obre la plana al davant... genial. Fins i tot el mar de Tarragona. 

Tenim unes vistes privilegiades, tot i que no podem entrar al Santuari, però sí que podem entrar a un altre observatori militar... molt ben conservat... o restaurat.

Busquem el sol cada cop que ens aturem. Quina rasca quan bufa una mica de vent. I sí, ens situem, i allò tant blanc que veiem és Osca... Jaca o per aquelles terres. Des d'aqui veiem Rocallaura. Ara sí que no ens podem perdre... Intentarem algun "supertramp". En Tomàs ha vingut però no ha tret el cap. I al arribar altre cop al poble, ens alegrem d'haver fet la ruta al revés, perquè el que ara baixem... ho haguéssim hagut de pujar... i el plànol indicador que trobem... té una diferència de situació considerable... no m'estranya que hi hagi gent que es perd!!!

Arribem a la cafeteria just quan tanquen, just per adquirir més magdalenes per berenar i anar a Can Roca; i curiós... hi arribem pel carrer del Tallat que al matí ens hagués hagut de dir alguna cosa... però anàvem directes!!! 

Això sí, hem contemplat unes feixes ben verdes, amb molins com els d'abans...  el sol fa mitja retirada, però sembla que fins i tot arribarem a casa de dia. Està clar que la primavera ja s'acosta.

Com de costum en aquestes caminades: descoberta de camins, companyia immillorable i conversa intel·ligent! què més podem demanar!!!

Gràcies a tots per ser-hi. Fins la propera.
Imma Dorda

Fotògrafa oficial @ https://www.flickr.com/photos/105383412@N02/

Febrer al mirador del maresme

Son les set del mati , dos caminaires ens trobem a les Cinc Cenies
anem cap el local, esta desert esperem una mica mentre decidim on
anirem , no apareix ningú posem rumb cap Argentona ens perdrem per
Burriac i els seus entorns , arribant a Argentona hi ha una formiga
que ens obra les portes , un bon cafè , un croissant , fer safareig de
com  han quedat els Goya ,com esta el mon i esperar que es faci clar .
Sortim a tope.
Deixem el cotxe a la font Picant fa un airet que desperta pero un cel
clar que fa pensar en un matí esplendid , agafem camí i amunt fins a
Burriac , gaudim de bon sol , bones vistes , fotos i de sobte apareix
un tercer caminaire es en "Tomàs" a sortit per fer-se la foto de grup
, acabada la comedia agafem camí i avall que fa baixada , qualsevol
camí es bo per allargar la excursió , anem xerrant i arreglant el mon
, pensem amb el company que camina per l'Alta Garrotxa com li haurà anat ?
i sense adonan-se anem a parar al punt de sortida  , tornem cap a
Mataró i pensant en la propera ens acomiadem .

Fins aviat a tots

manel

 (més fotos a https://www.flickr.com/photos/105383412@N02/ )

Les merdes de les 25,5h

Aquest any tornem a fer les 24h, amb sis etapes de recorregut, quatre de suaus i un parell (la 4 i la 6) una mica més complicades pel desnivell, sumant una mica menys de 80km.

Comencem la caminada al bonic poble de Tortellà, un lloc on, CULLERES! fan de fanals. Bescanviem les butlletes tradicionals per talonaris de paper reciclat i ens cordem les bótes. Tocant les campanes de les 14:00 passem pel carrer de sortida del poble. Ens han acompanyat a l'aperitiu 10 gossos (si, si, gossos) que també menjaven de taula i deixaven un deliciós cruixent de terra a les patates que quedaven per als humans.
La primera etapa és suau i agradable, al principi una mica enteranyinada i sense vent, pel que molesta la roba i més d'un comença a anar amb una sola màniga. De totes maneres, conservo la jaqueta per si de cas ... Fins a Beuda.

A les 17:20 ens hem refet a Beuda, un indret amb un magnífic castell en venda, on avui hi ha més gossos que habitants i aquest cop sí, els diferents comensals mengem en taules separades. Embotit, pa, formatge i cocacola amb la cafeïna que ens ha de fer aguantar desperts. Reprenent la marxa coincidim amb antics companys de l'aventura (un astrònom incansable i un químic indissoluble) i ens tornem a presentar com si de nou ens vingués i, als tres mosqueters dels altres anys s'afegeix en D'Artagnan: l'Àlex. La nit ens cau al damunt, bé de fet som nosaltres que girem i deixem de veure el sol rectifica en Santi, però la qüestió és que bo i fosc, fa calor, que no ens enfilem a la Mare de Déu del Mont (voregem la muntanya) i comencem a parlar d'estrelles, de bicis i de runners, de modes i de polzades (es veu que tot és qüestió de mida). Per seguir aclarint els grans interrogants de la ciència ens donem cita a Olot el 22 de març, on seguirem parlant (sense caminar???).
Tanmateix, bo i semblar de mal gust, resulta que un cop ben cansats, el caldo i els llacets de sucre venen de grat i tot. O també acompanyats de coca. I per què no de "pizza amb llet", tot i que alguns prefereixin els "pits amb llet". Potser ja va sent tard.

Arribats a Lladó entrem al polisportiu/sala on ens trobem una comitiva fent cua pels macarrons i la poma. Muntat el Tetris, el desmuntem i tornem a la tercera etapa que ens portarà a Terrades i on podrem degustar els populars "dolços a caldo".
A les 23:00 passem per Cistella, ens hi gronxem una estoneta i ens aturem. I ens aturem. I ens aturem. Un caminaire s'ha fet mal, un gos s'ha perdut (clar, sense corretja es perden, i amb corretja molesten) i ens aturem. L'Alex es posa en mode Diesel i aprofito per canviar les piles del frontal que fa figa.

A Sant Llorenç tenim un avituallament dolç i cafeïnat: xocolata i una tasseta de cafè amb melindros. Sort dels melindros per sucar, que és la cosa més dreta que ens queda a aquella hora ja. La cafetera és de marca i va a tota càpsula, però no sé si dóna l'abast per a tantes cames. I tornem a fer camí cap a Albanyà, on hi ha gent que sembla que "ha vingut amb una mà a cada pit" (frase local???) i es produeix la mínima participació de la passejada.

Arribem amb una mica de gana (bé, amb ganes d'arribar a Albanyà) i fem la pausa per iniciar l'etapa dels "duminguerus" ( o ch'ti, en francès). Allà ens quedem una mica mes sols perquè ens puja notablement la mitjana d'edat del grup (l'Àlex prefereix una dutxa calenta i un llit abans que dormir dempeus amb els tres mosqueters) i comencem l'etapa més llarga a un ritme lent, si no calmat. Es veu que ni les magdalenes ni les galetes maria, ni el cafè de mitjó no han pogut carregar les bateries dels 50 nous incorporats i els que ja portem 18hores hem d'aturar-nos constantment. Alguns perden els nervis, marxen pel seu compte i també es perden però es tornen a reincorporar al grup. En total, una etapa de 18km acaba fent-se en 7h30m, un nou rècord (tremoleu Kilian i Picas), i ens passem jaient i lamentant les nostres misèries un bon parell d'hores quiets, reflexius.

A les 15:30 arribem a la plaça del mercat de Tortellà, amb temps per fotos, quatre abraçades i petons amb els companys d'aventura. Ha estat genial tornar-se a trobar amb el desaparegut D'Artagnan, que ja donavem per perdut i ha dormit 1 hora per esperar-nos a l'arribada.

Em quedo adormit al cotxe una estoneta i enfilo el camí de tornada cap a Mataró, ciutat capgrossa i de marxassa, coneguda fins a les terres del nord per més d'un caminaire. Quan hi tornem??? (aquest cop sí, sense caques de gos pel camí, sisplau)

CAPGROSSOOOOOOOOOOOOOOOS! AUGH!!!!!!! AUGH!!!!!!! AUGH!!!!!!!!!

Recompte de caps:
etapa1-188
etapa2-174
etapa3-133
etapa4-098
etapa5-065
etapa6-107

Estimada Montserrat, et presento a la meva dona

Estimada Montserrat,

Desitjo que estiguis bé, que agafis seient, que això bufa fort.

Doncs sí, avui hem tornat a sortir. Haviem de ser tu i jo, ja ho sé, però al final la cosa s'ha anat complicant i hem acabat sent cinc, redoblant el teu nom, per anar fent més difícil reconèixer-te durant la caminada.

A quarts de nou (recorda que som castellers d'afició) entravem a plaça, la dels "nois de la corba", preparats per anar-te voltant mentre pugem a la teva gepa de Sant Jeroni. Passarem de 200 a 1200m en un moment, són quatre escaletes i baixem com rodolant per la rampa en poc més de cinc horetes de caminar i una o dues de descansos que ens prendrem pel camí com marca el precepte.

Però avui ja no hem beneït la taula. Ni hem seguit els rituals pilaners-domasseros-supertrampistes. Avui ha estat diferent. T'he mirat i no t'he vist amb els mateixos ulls. Ara ets més artificial, menys salvatge i plena de skyrunners i cucs verds que et travessen les entranyes farcits de turistes amb les butxaques per buidar. Tot això no ho tenies fa vint anys, quan passavem dies a les teves cel·les centenàries amb els escolans de la parròquia, ni de quan jugàvem a la petanca a Sant Joan per camins de terra.

M'ha preocupat veure't descuidada, amb molta mata i poc arbre net, t'estas tornant fogosa com fa 21 anys i t'aniria bé una bona esporgada per deixar-te decent. No és un abortament a la teva natura, sinó un crit a la teva llarga vida i virginitat natural. Em doldrà que et tornis negra com als orígens de la teva llegenda, i per això, no ho he pogut sofrir, he decidit deixar això nostre.

No té sentit continuar si ja ni ens reconeixem. Quan ni el vent et xiula igual, hauries de pensar per què deu ser. Et seguiré respectant, però hem de seguir la nostra vida per camins diferents. 

Tornaré de visita de tan en quan, mentrestant queda't amb els teus pit-roigs i les teves coques de nefasta qualitat, jo gaudiré del pastís fet amb amor per d'altres a qui estimo.

Petons,

Motta