2a caminada dels Caminaires: Rebost-Coll de Jou-Tossa d’Alp-Rebost

13 de desembre de 2009: Avui una petita representació de la colla de Caminaires hem fet la segona caminada de la temporada. Del refugi de Rebost a la Tosa d’Alp, passant per Coll de Jou, per tornar cap a Rebost.

És una ruta molt agradable, una mica dura per la pujada fins a Coll de Jou i posteriorment l’últim tram fins a la Tossa, però que val la pena pels seus contrastos paisatgístics: el bosc de la baga del Claper, l’impressionant camí de Roca-sança, les vistes de la Tosa, el Serrat Gran i l’imponent Pedraforca, present a gairebé tot el camí, i el Pla Bagà.

Però a part d’agradable, ha estat una caminada plena de sorpreses. La primera, durant la pujada a Coll de Jou. Parem per descansar una miqueta. S’acosta algú. És el mateix noi que vam trobar l’altre dia a Rasos de Tubau. Quina coincidència! Amb ell acabem de pujar fins a Coll de Jou i és testimoni de la segona sorpresa. Allà trobem a una clapa de neu i, escrit a sobre, les inicials de la Colla, la insignia i la data d’avui!!! Està clar que hi ha castellers de la Colla ben a prop i que a més, saben que som aquí. Però qui? Com sempre hem esperat vint minuts al punt de trobada abans no hem sortit i no ha vingut ningú més… Tampoc no ens ha trucat ningú… Aquesta anècdota ens entreté bona part del camí. Seguim fins a Tosa d’Alp.

Un cop allà, entrem al refugi de Niu de l’Àliga i veiem que algú se’ns acosta per venir-nos a rebre: en Marc i la Susanna, dos antics companys de rem. El primer que els preguntem és si han estat ells qui han escrit sobre la neu. I no. De fet, ni han passat per Coll de Jou. Han vingut de la Masella fent esquí de muntanya. Fem un cafè amb ells i la fem petar una estona fins que ens adonem que s’acosta una boira espesa i uns núvols amenaçadors, situació que ens fan aixecar ràpid de la cadira. Ens acomiadem i ens dirigim de tornada cap a Rebost. Malgrat tot, sembla que el temps aguantarà i encara ens dóna marge per fer una mica el burro i unes quantes fotos més. Això sí, sense el sol ni l’escalfor del matí. Passada la collada de Comaforiu i allà on el camí coincideix amb la ruta del Trencapinyes, comencen a caure els primers flocs –minsos, molt minsos− de neu.

Aviat arribem al refugi i ja no neva. El temps encara ens permet seure i fer un mos mentre tornem a contemplar el Pedraforca, ara força enterenyinat per la boira. Finalment, arribem al cotxe. El misteriós casteller s’ha destapat. No és en Guiu, com apunta en Francesc al bloc, sinó en Lluis. El text dibuixat al vidre de darrere del cotxe manifesten la seva identitat. Finalment hem tret l’entrellat del misteri. Contents, fem una mica més el burro mentre fem les últimes fotos de comiat. Entrem al cotxe i cap a Mataró, hi falta gent. Fins la propera.

Eva Oliveras