Literària - Sant Miquel del Fai (19/02/12) i àlbum fotos

Diumenge 19 de febrer, després d'una mica de ressaca carnestoltenca, només quatre agosarats caminaires es treu la mandra de sobre per anar a la convocatòria de la caminada literària.

Enguany, ben original. El que en treurem de literari serà el que portem nosaltres mateixos, així podrem llegir qualsevol cosa que ens vingui de gust en un paratge ben bonic.

Sí que és veritat que tot i que el dissabte podia fer pensar que el diumenge es llevaria lluminós... la ressaca del carnestoltes va arribar a grans alçades, doncs el sol va estar pràcticament ben enterenyinat tota la caminada. Tot i així, l'ànim no va decaure pas! A nosaltres, quatre núvols! si home!

Carregats al 4x4 tirem cap a St Feliu de Codines, on hi farem un cafè, mentre ens posem al dia de quatre coses passades i quatre projectes de futur. Arribats al Parc de St Miquel del Fai, i com que encara no hi ha ningú que ens barri el pas, podem començar ben bé, des d'on ens diu la ressenya, de sota l'arcada que dóna pas a les instal·lacions de St Miquel. Anant xerrant i llegint la ressenya, en 'Casa-niu' ens va donant instruccions de quines són les senyals que haurem de seguir, que si GR, que si rosades, que si les deixarem per retrobar-les més endavant... trenquem a la dreta del camí principal, per quedar bocabadats per la instal·lació d'una tirolina, que si tingués aqui l'arnés... subidóóóóón, però no. Està posada, tensada, i té pinta que la vindran a fer més tard.

Seguim. A trams ben enfangats. I al cap d'un estona ja ens acompanya també la Caputxeta. I que n'és de bufona.

Trobem poc trànsit, o sigui que ens n'hem de sortir entre les indicacions de la ressenya, i la bona orientació d'en Casa-niu. Arribem finalment, a les runes, del que devia ser un bon casalot, i avui perquè és gris... però en un dia clar... valga'm Déu... i esmorzem, mentre busquem alguna cosa per llegir... i apareix en Pere "si la pàtria perillava/ i la bandera arborava/ aixecant el sotmetent,/ què faries tu en la guerra/ per defensar nostra terra/ del dogal d'estranya gent?" a la qual cosa en Ramon li replica " Prendre el fusell de seguida;/anar a la pàtria afligida/ i dir-li: -aqui hi va un soldat;/ aui hi ha un brau que s'obliga/ a batre l'host enemiga/ mal que mori en combat./....

I tenen una llarga conversa ... acaben...

Ramon: És a dir que tu en sa defensa/ predereixes, sens temença/ el morir, al viure esclau?,

i en Pere li respon " Sí!, per la pàtria oprimida/donaria el cor... la vida.../

Ramon: Encaixem, també ets un brau.

I després d'enlairar els esperits patriòtics, continuem la caminada, per camins amples, i contemplant turons de formes ben arrodonides, i d'altres piramidals... estem seguint la cinglera de Bertí, per arribar a St Pere de Bertí, prèvia parada a Cal Magre, on hi ha força feina per fer encara...

A St Pere de Bertí hi podem gaudir de la companyia d'unPit Roig, segurament encuriosit per en Casa-niu... observem, gaudim, hi llegim l'hora, i continuem la caminada.

No sabem massa on anem, però hem de mirar de no baixar. Les marques fins ara són prou marcades, fins que arribem a un casalot, que en el seu temps devia ser de grans propietaris, on ens saluda un gran HOLA (recordant les Olimpíades) però noi, aqui sí que la pintura es devia acabar... perquè sí, la direcció a prendre és clara... però durant una bona estona seguim més per intuició que per lectura visual de senyals... això sí, a cada descobriment de les pintades, és una celebració!

Caminant entre mig d'arbustos, matolls, alguna esgarrinxada per corregir camí... finalment veiem que anem bé. Fins i tot hem tingut estona de solet.

Ens hem creuat amb algun ... "llop que buscava la caputxeta"? ... uhm, no sé. Algun caminaire, i d'altres a pas més lleuger ens han assegurat que sí, que anavem bé... però per anar a on?

Sota la cinglera ben retallada es veuen les casetes, els camins i les carreteres... ah! qui pogués alçar el vol, i planejar... però algun sorollet recorda que no hem dinat, i les passes agafen ritme, tot pensat ''segur que anem bé, eh?", i sí.

Aviat, identifiquem el que havíem vist al matí, l'ermita del final de St Miquel, i de seguida el Salt d'aigua.

Quedem per sobre de l'entrada i veiem que la guixeta ja funciona... flanquejada per dos ''hermanus''... o és perquè és Carnestoltes??... serem prudents...

Quan ja hi som, sí. Són frares, de St Miquel del Fai,... un no diu res, l'altre té accent estranger... i per fi, podem seure, en un racó on no toca el vent, per dinar una micona, i gaudir d'una espectacular coca de cabell d'angel... en Casa Niu té prou traça!

Ara, cap a casona, parada tècnica pel cafetó i una altra lectura més irònica!

Hem caminat força estona. Ha valgut molt la pena.