Estimats caminaires,
Avui m'he pogut estrenar amb vosaltres al món de les caminades. L'Oriol ja m'havia informat del grup de sortides, del blog i posat al dia d'algunes de les gestes de'n Lluquet. Que hagi coincidit amb la Literària tampoc és casual, ja que m'agrada molt llegir i tenia moltes ganes de veure amb els propis ulls una de les vostres sortides -i sorprenentment amb 16 persones!-.
Els intrèpids hem estat aquest cop en Pedro, en Sergi, en Lluis, en Rugama, l'Anna, la Montse, en Santi, en Manel, la Misae i la Roser, en Francesc, en Quim, la Teta, en Motta, en Guiri i jo mateixa. Mai havia estat a Vic, ni m'hi havia perdut de tal manera, però ha estat curiós conèixer aquest paisatge que desorienta al més avesat.Ha resultat particular (per no dir groller), iniciar la sortida amb un "vete por culo!" com a eslògan de la jornada, però darrera de la frase hi havia un "guiri" encantador del que m'ha sobtat amb la seva generositat, amb galetes i gominoles per a tothom a la motxilla.Seguint amb el to groller, l'Oriol i en Rugama han batejat la darrera construcció del grup com a "torre de dos amb mamelles", escortats per en Francesc i en Sergi ... us haurieu ben bé de rentar la boca amb aigua i sabó, desvergonyits!
Havent visitat l'antiga Asland i rebut la introducció que en Manel i la Misae han compaginat, mentre l'una el deixava parlar, l'altre explicava el que bonament podia sobre la forma i disseny funcional de la particular construcció.Una mica més amunt, i passades les fonts del Llobregat, un impressionant saltant d'aigua, sobre la roca seca; descobreixen els Lluïsos un peix mandarina que algun desaprensiu ha llençat a les roques sense donar cura al paratge, on no hi manquen pas les papereres. O potser és que algun peix adult hagi perdut la pell durant la muda, cosa poc probable a l'hivern.Més endavant, l'altra pèl-roja del grup, la Roser, m'ha fet notar la manca d'un "oju" en un senyal d'advertència on només posava "prohibit el pas".
Alguns dels assistents tenen ""déjà vu" del Pedraforca i de les desorientacions en la boira. Si vinguéssin un hivern a Rússia, un altre gall cantaria...I tot caminant comencen les converses ... i els interrogatoris que m'ajuden a recordar tots i cadascun dels noms. Especialment el de Misae. "i com us vau conèixer?".I un cop s'acaben les escaletes ... el paisatge em comença a sonar: ja hi he estat aquí!!! (el 2004) Els aparadors em recorden aquells croissants enoooooooooooormes, mentre algú corre a demanar alguna galleda de cafè amb llet per sucar-hi les banyes (les del croissant espero, perquè ha vingut sense la dona).
A dalt de la plaça del castell, l'aturada a esmorzar és grata i molt familiar. Tot és germanor i alegria, galetes, pastissos i celebrem plegats l'aniversari de la Roser que demà fa anys. Acabat això, se'ns llegeix un poema sobre la poció d'amor de la murta, un poema de'n Francesc Pelagi Briz i Fernández, l'escriptor del dia i desconegut totalment per mi.
Abandonem el poble pel camp de futbol i seguim per una carretera on concloc que els Capgrossos són de tot excepte avorrits. I prenc el llapis i el bolígraf d'escriure que m'atorguen el poder de la crònica. També perdo algunes mines, però són les coses d'aprendre a escriure amb material d'un altre.Mentre en Sergi i en Motta rememoren la "Marina de Berga" -àlies Bob l'esponja- i les seves mitjanes i cubates, d'altres rememoren escenes de pel·lícules insígnia com "les eXXcursionistes calentes" i frases com "nena, prepara la palla que ara surt el mató". Lluis, recorda lo de rentar la llengua amb aigua i sabó sisplau... i de passada repassa en Motta i en Sergi, ja posats.En el camí cap a l'ermita de Sant Joan, la llegenda de la quimera gos-ànec comença a forjar-se. Una improvisada sessió fotogràfica a l'ombra de l'ermita escalfa els aires del sermó de Mn Motta, amb la Benedicció de la Roser i les òsties no consagrades de'n Quim. Afortunadament en comptes d'òsties en Guiri reparteix avions de gominola, i l'acompanyament és un fragment de teatre de'n Francesc Pelagi.
De sobte, unes ganes de marxar d'apoderen del grup i una desbandada camina cap a la font de l'ermita amb només 15 persones. La paersona que falta sembla que esta omplint la font, i un cop retrobats tots, ens convida a buscar un prat on dinar i descansar -altra vegada- i on "jeure i fer el que vulguis. Bé, si és un prat, hi podem fer volteretes" "vés en compte, que no se't refredi l'asunto, eh noi?" ens adverteix àvidament.De tornada al poblet, un comentari m'assegura que si hagués estat de la Vella, segurament hauria caigut bé a tothom, però no estic encara enrolada amb cap colla castellera. És més, amb tant de pensar en castells em començo a sentir "marrejada" i tot, com apunten alguns caminaires.Ja dinant estirats a l'herba del prat de sobre Castellar, comencen les preguntes incòmodes que apunten que algú s'ha posat el tanga de cap per avall i el fa servir a mode de tirants, que el tanga de màniga llarga no es porta i ... un "POTS CALLAR SISPLAU???" inaugura el torn del pastís de xocolata, els massatges i els atacs de riure.
Havent dinat comencem la baixada, on en Motta ens deixa una estona per anar a un retrobament amb els seus cosins. Però el que no sap és que mentre comencem a baixar ens retrobem amb el balcó d’aquests familiars, als que alguns saluden, i comença una altra estoneta més de repòs.Al reprendre la baixada, se sent una "quasi caiguda" d’un Capgròs, en la que pren mal al turmell i no pot reprendre el camí fins que no ha passat per un control i tractament del doctor Francesc, procés que requereix temps i dedicació, però que dóna un resultat excel·lent i el deixa estabornit per tot el viatge de tornada..I la pregunta de "i quan us vau conèixer?" amb Capgrossos, ja és ben clara: Us he començat a conèixer lluny de casa vostra, a Castellar de n'Hug, un dia calorós de gener i amb la més bona companyia que es pot tenir per fer una caminada.
Moltes gràcies de tot cor,
Alexandra
Entrades
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada