Montsant, un recorregut per la història

La Marina Garcia és la dona perfecta. Guapa, intel·ligent, estudiosa, inexistent i discreta, i només se li coneix un defecte mortal: ser de la Joves de Valls. Que sigui la xicota de'n Sergi Clos no és el més important, però influeix en el rendiment dels caminaires castellers.

Sis caminaires Capgrossos surten puntualment de la seu de La colla, carregats d'il·lusions (i alguns de gasos) i ganes de caminar.Arribats al peu del Montsant, alguns comenten que aquest "Montserrat del sud" no era digne de la presència d'una noia de Valls coneguda en una nit d'èxtasi alcohòlic per algun membre de l'Oliva Trencada, i que per tant, queda exempta de venir.

En l'ascens per inclinats pendents, fortes emanacions gasoses pretenen ser contrarestades per SMINT de menta, però amb els passos i el vent, l'aire es va fent més net amb l'alçada. Suficientment net com per a poder divisat un ramat de cabres, probablement descendents de les de'n Carrasclet i que farien posar geloses a la Queca i la Marina mateixes.

Abans d'enfilar el primer grau de pujada, apareix una misteriosa tal Cristina, Sra de Guardiola. Més amunt, comencem a parlar de mides, especialment dels caps de les gents de Mataró, poc abans de fer volar un estel que s'enfila una mica més que la carena mateixa.S'acosten quatre gotes que acompanyen la boira i enterboleixen l'aire, les idees i els camins, però les penes i glòries de Pau Riba i el seu esperit Hippie compensen la caminadeta extra.

Retrobats els camins del nord est, es parla de la biblia, de sexe i, acabada la carena, del dolor de peus. I de la Marina també. I precisament abans d'enfilar el segon grau: el de baixada, on crits de "no he caigut, encara no he caigut" es barregen entre rialles i relliscades d'uns i altres, punxades i més punxades, i "motta, doncs si per això plores i m'has d'esperar, ja et pots dessagnar". Quatre graus més avall, arribem al poble de la Morera del Montsant després de tenir unes vistes impressionants sobre el pantà de Siurana, múltiples Déjà vu i comencen les bromes, demanant cafès sense gas, sobre el "no hay más llamadas" als qui celebren l'aniversari i tota mena d'acudits per amenitzar el viatge de tornada a la seu de la colla. Sense la Marina Garcia, però.

Text: Oriol Gallemí

Fotos: Imma Dorda